Dia 1, dia nou

Ja hi sóm. Ja ha arribat el dia de cap d'any. Com fa un any, com fa dos, com cada any es tornaràn a repetir els ritus i es tornaràn a fer llistes de bons propósits de cara a l'any vinent que mai es portaràn a la pràctica. Es pendràn las uvas i es repartiràn petons desitjant un any millor que l'anterior.

Els més marxosos després de las campanades sortiràn corrent per anar a un local on s'hauràn venut més entrades del compte i es pasaràn la nit fent cua: cua per entrar, cua pel guardarroba, cua per demanar a la barra, cua per anar al lavabo, cua per tornar a demanar, cua per potar, cua una altra vegada pel guardarroba i cua per agafar un taxi.

Jo com que soc un "racionalista de merda", i crec que cada dia és un més a la meva vida i tots s'han de celebrar, quan arriban aquestas nits on tothom està oficialment obligat a sortir i pasar-s'ho bé prefereixo quedar-me a casa, anar a dormir d'hora i disfrutar d'un matí sense gent. Però aquest cap d'any potser em tocarà sortir.

Demá comença la resta de la vostre vida, així que rieu, folleu i feu tot allò que us agradi tant com podeu i amb qui volgueu, que els mals rotllos venen sols. Petons als mugrons.
_

El aroma de mi hogar

Pocas sensaciones son tan gratas como despertar una luminosa mañana de invierno más tarde de las diez y notar que la casa ha sido invadida por el aroma a azahar de una tempranera flor de naranjo.
_

Mensaje navideño

Como cada año por estas fechas las televisiones se olvidan de la contraprogramación y nos obligan ver el mensaje navideño del señor ese que sale en los euros. Por lo menos le ha servido a alguien para mezclarlos todos y hacer este divertido montaje. ¿O serà una toma falsa?

_

Adios muchachos!!!

Després de l'exhibició d'incapacitat(que no de ganes) que van demostrar dissabte tant Deco com Ronaldinho ha arribat el moment de pensar en el relleu. No estic parlant de que surtin per la porta del darrera com és costum al Barça, sino de que a final de temporada s'els faci un comiat com els grans jugadors que han estat pel Barça, però que marxin. Aquest parell ja ha donat de si tot el que havia de donar.

I per l'any vinent, a part del relleu de jugadors, cal establir un nou model de preparació física, al estil del Milan Lab, perque ja que s'inverteixen tants millions d'euros en fixatges potser cal invertir també en el seguiment de l'estat físic del planter. Aleshores el técnic podrà decidir si és més convenient aliniar a un crack que està al 50% o un altre jugador que està al 90%.

I mà dura collons, que això sembla Can Pixa. No pot ser que certs jugadors anteposin els seus interessos particulars als interessos de l'equip. Jo no crec que hagui de marxar Rijkaard, però si que cal que la directiva deixi de fer com que no passa res especialment quan jugadors com Etóo, Gudjohnsen i Edmilson han denunciat la manca de disciplina i de treball de certs el.lements del vestidor.

Ah, em descuidava! Aquest any el Madrid guanyarà la lliga.
_

¡Toma Moreno!

Al empresario, productor y ex-ventrílocuo Jose Luís Moreno le han entrado unos ladrones en su casa y le han dado una paliza de las que no se olvidan. Mucha pasta debía esconder Rockefeller en la caja fuerte para preferir una ondonada de hostias a dar la combinación de la caja fuerte.

La policía no descarta ninguna hipótesis e incluso se baraja la posibilidad que sea algún tipo de venganza personal. En estos momentos están siendo interrogados en dependencias policiales los principales sospechosos. Aunque algunas pistas apuntan en otra dirección
_

We are the party

Aquest any vam canviar el tradicional sopar de nadal cuinat pel personal de l'empresa al txoko per un pica-pica a un bar musical propietat d'un ex-component de Los Manolos (el de la dreta). Aquesta vegada no vam poder gaudir de las habilitats culinaries del personal però vam guanyar en diversió perque, al haver de menjar drets, tothom es va barrejar amb tothom i la gent no estava tant apalancada.

Després del sopar es va procedir al sorteig d'una panera, un parell de lots de nadal i un quadre. Sospitosament, tot els guanyadors van ser noies. ¿Discriminació positiva o es que la mà inocent no era tant inocent?. Tant se val. Jo em vaig donar per satisfet amb que l'últim número premiat sigués el "quarenta y cinco", cosa que ens va permetre als més eixalabrats cridar a plé pulmó el ja clàssic: ¡Por el cu-lo te la hin-co!.

Aquest crit va significar el tret de sortida per que tothom es llancés cap a la barra de bar i s'inagurés el ball. Per desgràcia el só del local era més xungo que un recopilatori de Locomia i, malgrat els esforços del Dj 2Miles(el cosí d'en Jeff), no va haver manera de solucionar el problema. Així que mentre els més ballarins es negaven a rendir-se la resta vam optar per la xarla animada. Encara estic intentant entendre com es pot enllaçar l'anécdota de un miope que, en una platja nudista, s'en va a nadar, es desorienta, i després s'està més d'una hora per identificar als seus amics , amb una extranya teòria sobre els tupperwares.

L'altre crit de la nit va ser el popular ¡Cuidaoooo! del APM. Crit que tant servia per avisar de la inflacció al preu dels cubates que van pasar de 6 a 8€ en una hora¡Cuidaoooo!; com per prevenir de posibles topades amb el.lements d'equilibri precari¡Cuidaoooo!; com per avisar de l'aproximació d'algú al que l'alcohol havia dotat sobtadament del dó de la retòrica desmesurada ¡Cuidaoooo!.

Gràcies a això(i a que la persiana del garito estava tancada a pany i forrellat) la cosa es va anar allargant, allargant, i allargant,... fins que la "manola" va decidir que haviem de fotre el camp. Jo tenia tantes ganes de sortir que ja em descuidava del lot que m'havia confiat la Mojde, sort que algú si que s'en va enrecordar, sino encara estaria allà. I de propina em va tocar carregar amb un altre lot que algú es va deixar.

I allà anava jo camí del cotxe, a las cinc de la matinada, carregat amb un parell de lots, amb una bona bufa, quan de cop.... ¡Plaaaff!!! Em vaig quedar amb la nansa d'un dels lots a la mà i amb el posat de "no ha estat culpa meva". De cop s'em va pasar la castanya i vaig tornar cap a casa desitjant no haver de bufar més

Coda
Uns quants valents encara van ser capaços de continuar la festa al Karma. Per tots ells la meva admiració.
_

Drink Training

¡Entrénate de cara a estas fiestas!-

Music for One Apartment and Six Drummers

Sis paios amb pintes setanteras esperen que els propietaris d'un apartament marxin per colar-s'hi a la vivenda i...


_

Zotes

zote.
1. adj. Ignorante, torpe y muy tardo en aprender


La ex-ministra de cultura Carmen Calvo fue interpelada en el Senado por el diputado popular Juan Van-Halen sobre una afirmaciones que ella misma había hecho sobre la supuesta mala situación del cine español durante los ocho años de gobierno del PP: "(...)Señora ministra, precisamente en ese período que usted considera negro para el cine español, por la supuesta "hostilidad del PP hacia la gente del cine", Calvo «dixit», las producciones fueron: año 2000, 98; año 2001, 106; año 2002 --ya con la nueva Ley de Fomento y Promoción de la Cinematografía--, 137, y en el año 2003, 1".

A lo que la ex-ministra respondió: "(..)Señoría, usted para mí nunca será Van-Halen, «Dixi» ni «Pixi»; será su señoría, el senador Van-Halen, precisamente porque estamos en una Cámara de representación democrática en nuestro país, precisamente porque estamos en el Senado". (¡Eh, que en latín será una nulidad, pero y lo que sabe de heavy metal y dibujos animados?)

Esta anécdota situa a Carmen Calvo a la altura de otra lumbrera que estuvo anyeriormente al frente del ministerio de Cultura: Esperanza Aguirre. Cuando a Espe le preguntaron si había visto la película "Airbag" ella contestó que "sólo veía cine español". (A lo mejor se refería a que el director de la peli era vasco y ella solo ve cine español-español: Garci y similares)

Aunque el auténtico exponente del conocimiento enciclopédico es el ex-conselleiro de Cultura Jesus Pérez Varela. Este hombre hecho a sí mismo(porque sino es para matar a sus maestros), afirmó en una ocasión haber "comprado una entrada para ver a Carmiña Burana, una de las buenas cantantes de este país..., con la orquesta sinfónica de Galicia...". (Capaz de presentarse en los camerinos con un ramo de flores para hacerse una foto con la artista)

Ante tal despliegue de sabiduría me ha venido a la memoria áquel policía croata, que intentando hacerse el simpático despues de cobrarme el impuesto revolucionario, me regaló esta estupenda frase: "Yose..., cultura, Yose. España cultura." A día de hoy sigo sin tener muy claro si me recomendaba conducir con cuidado, o me felicitaba por lo educadamente que acepté su mordida. Lo que si sé es que frase me costó 100€ y por eso no pienso borrarla de mi cabeza así como así.
_

XL

Como hoy es mi cumpleños he decidido enlazar esta canción de Nacho Vegas:El hombre que casi conoció a Michi Panero La letra(con la que me identifico muchísimo) refleja el estado de ánimo de alguien que, consciente de sus propias limitaciones, se enfenta a la vida con una mezcla de sinceridad y cinismo. Seguramente una de las mejores canciones que se han escrito nunca en este país.

Es hora de
recapitular
las hostias que
me ha dado el mundo.
Hoy
querrán oír
mi último adiós.
Bien.
Poco a poco
van llegando
y yo
los recibo
en batín.

Y unos me llaman chaval
y otros me dicen caballero.
Alguno no se ha querido pronunciar.
Yo una vez tuve un amor,
pero si he de ser sincero
dije "no" en el altar
y cuando digo no
es no.

Fracasé una vez,
fracasé diez mil
y aún así alzo mi copa hacia el cielo
en un brindis por
el hombre de hoy
y por lo bien que habita el mundo.

¡Mirad,
las niñas van cantando!
Shalalaralalá ...

Y no me habléis
de eternidad.
No me habléis
de cielos ni de infiernos más.
¿No veis que yo
le rezo a un dios
que me prometió
que cuando esto acabe
no habrá nada más?
Fue bastante ya ...

Nunca fui en nada el mejor,
tampoco he sido un gran amante.
Más de una lo querrá
atestiguar.
Pero si algo hay capital,
algo de veras
importante,
es que me voy a morir
y cuando digo voy
es voy.

Lo he pasado bien,
y casi conocí
en una ocasión a Michi Panero,
y es bastante más
de lo que jamás
soñaríais en mil vidas.

¡Mirad,
las niñas van cantando!
Shalalaralalá ...

Dejadme preguntar:
¿Es esto el final?
Y si es así, decid:
¿Me vais a extrañar?
¡Veo que asentís
pero yo sé
que no!

Qué lástima,
no dejaré
nadie a quien
transmitir mi sabia;
consideré insensato
procrear.
Y diréis
de mí que soy
un viejo verde
y cascarrabias,
y diréis
muy bien,
y cuando digo bien
es bien.

¡Largo ya de aquí!
¿Qué queréis de mí?
¿Es mi alma o es mi dinero?
Si de uno carezco
y la otra es
una anomalía en esta vida.

¡Mirad,
las niñas van cantando!
Shalalaralalá ...

¡Y unos me llaman chaval,
y otros me dicen caballero!
¡Alguno declinó mi oferta para hablar!
¡Yo una vez tuve un gran amor,
pero si he de ser sincero
dije "no"
en el altar,
y cuando digo no
quiero decir que no!

He bebido bien,
y casi conocí en
una ocasión a Michi Panero,
y ahora brindo en paz
por la humanidad
y por lo bien que habita el mundo.

¡Escuchad,
os lo diré cantando!
Shalalaralalá ...

Hasta nun...
ca ...
_

La nit dels quatre el.lements

(Crònica d'una nit a set dies vista)

Aquest divendres vam organitzar un sopar d'ex-companys amb l'excusa de recordar vells temps. Havíem de haver estat deu i al final la cosa va quedar en cinc. Un estava de baixa amb mal d'esquena, altre anava a dormir al concert dels Aïr i els altres tres tenien "responsabilitats familiars ineludibles".

Encara que sembli increíble vaig ser el primer en arribar a la cita. Jo i el meu pot. Un pot petit ple d'una substància blanquinosa que m'havia demanat el Pedro. Clar que a la Montse i a la Noe els hi va semblar una altra cosa.

El sopar va consistir en un pica-pica d'embotits i formatges, i com que feia tant de temps que no veia a la gent jo no vaig menjar gaire. I és que las coses han canviat molt a l'empresa (i a la meva vida) des que jo vaig marxar. Total que entre anècdotes i records vaig beure el doble del que vaig jalar. Això si, vaig sortir del restaurant molt i molt content.

A l'hora de fer la primera vam picar amb la típica promoció de "hem obert un nou local i us convidem a un còctel". Després quan arribes al garito veus que el còctel consisteix en un xupito de color estrany producte de la barreja de licors més estranys encara. En el meu estat vaig decidir tirar directament cap al gin-tonic i no fer gaires experiments.

Després de un parell de pelotazos el Pedro va escampar la boira (es veu que l'havien trucat!) i els quatre el.lements vam decidir anar cap al Jamboree. Encara que sembli mentida no hi havia estat mai. La Montse, que per això és del barri, em va explicar que a la part de baix punxen hip-hop i està ple de manueles arrimando cebolleta. Prometedor.

No vam trobar res d'això. El local estava ple de freakes i d'Erasmus que anaven fins i que tant els hi feia la música que sonés, ells ho ballaven tot. Tant que quan van punxar això(?) és van posar com a cabres.

Com que només restàvem quatre i no podíem amb tots ells van prendre la única opció posible: arribar al seu estat de politoxicomania a veure si així ens ho passàvem com ells. Dit i fet. I si, vaig aconseguir un nivell de pèrdua de consciencia(digueu-li nirvana, digueu-li pelotazo) que crec hagués pogut ballar fins i tot "El venao". A las cinc vam decidir que una retirada a temps és una victòria i ens vam acomiadar amb la promesa de repetir-ho però aquesta vegada amb els absents.

Jo vaig enfilar Ramblas a dalt camí del metro. Mentre caminava em va sorprendre el meu magnetisme animal. Un munt de noies carinyoses s'em van apropar i em van proposar que marxés amb elles a passar una bona estona. Fins i tot una em va posar la mà al paquet. Aquí és quan vaig adonar-me de que aquelles noies buscaven alguna mena de contraprestació econòmica a canvi dels seus favors. A la merda el magnetisme animal!

Vaig anar sortejant riades de penjats de totes las nacionalitats empenyats en ignorar que la distància més curta entre dos punts és la línia recta. Inclús vaig haver de saltar per sobre d'un parell que s'havien inventat un llit a la vorera arriscant-se a ser despertats bruscament pel paio del rec. Per un moment vaig pensar que apareixeria Ramón Garcia i em llençaria una vaquilla.

Una vegada a l'estació, i mentre esperava que arribés el metro, vaig poder gaudir de las evolucions de dos carteristes a l'altra andana. Cadascú va seure a una banda d'un paio que dormia la mona i mentre simulaven anar borratxos li van regirar a l'altre les butxaques. Fins i tot quan el paio es va despertar un d'ells va continuar amb la comèdia i li va demanar tabac com si anés begut. La víctima se'l va mirar, no va entendre res i va continuar clapant. Així que els altres van continuar a lo seu. No sé com acabaria la història per que va arribar el meu metro, vaig pujar, i cap a casa que ja tocava.

Mentre procurava mantenir-me despert em va venir al cap allò que em deia la meva mare quan jo era jovenet de que a aquestes hores al carrer només hi han putes i gent de mala vida. I vaig pensar que potser tenia una mica de raó.

Una vegada la barri ,i mentre caminava cap a casa, em vaig sorprendre a mi mateix tararejant aquesta cançó amb un somriure cansat.

P.d. Els casats, el del concert i el del mal de esquena que sabeu que teniu una falta. Esteu avisats.
_

1-1

El més important del derby d'aquest dissabte és que vaig ser jo qui va guanyaaaar la PORRAAAAAA!!!!!!!
_

mANOS de tOPO

"Ortopedias bonitas" és el prometedor disc de début d'una banda de BCN molt influenciada per The Cure i amb una curiosa fixació amb JFK, com es pot comprovar a aquest original videoclip i al títol de l'alte cançò.

Amb aquest grup no hi ha terme mig. La gent que els hi agrada els venera y la gent que no els hi agrada els odia profundament. Jo he de reconeixer que encara estic dubtant on situar-me. I a tu t'agraden?



Manos de Topo – BALLAS EN DALLAS
_

Lady Socavón

Magdalena Alvárez, alias "Maleni", gaditana, 55 años(pero gracias a una EXITOSa operación de cirujía estética tan sólo aparenta 56). Actualmente es Ministra florero de Fomento meramente por una cuestión de cuota de género. Se ha especializado en apagones, socavones y réplicas ingeniosas. Su ÚNICO hobby reconocido es ir de compras(dato absolutamente cierto).


Sus frases más celebradas:

"Todo lo que hago me lo critica la derecha para echármelo abajo, porque no quiere que España prospere" Todo el mundo lo sabe: Magdalena Alvárez es sinónimo de "feina ben feta"

"No me voy a ir; correr es de cobardes y los que piden que me vaya, seguramente, es lo que harían" No, dimitir no es de cobardes, es de gente consecuente que asume sus errores.

"Tengo la fuerza de voluntad, la firmeza de los socialistas y la dignidad de una mujer malagueña, así que antes partía que doblá" Lo dicho, que no dimite. Además cuando un diputado de IC le replicó que los verdaderamente "partidos y doblados son los usuarios de Cercanías" tuvo los santos cojones de replicar que si lo correcto es decir "Josep Lluís y no José Luís" ella exigía se dijese "partíos y doblaos y no partidos y doblados" Y con esta sorprendente finta esquivó el tema de Cercanías y focalizó la discusión en el tema idiomático, que le garantiza más votos. Y de paso dejó claro que para ella el catalán es un dialecto, como el andaluz.

"Me sostiene pensar que tengo la oportunidad de compensar a todos aquellos a los que la derecha olvidó, los podemos compensar y lo estamos haciendo, aquí y en toda España" A mi que no me compense más, que entre lo de Cercanías, lo de las eléctricas y el aeropuerto del Prat ya me doy por satisfecho.

"Si quisiera me voy, pero no les voy a dar el gusto" Otra lección magistral de Maleni: la concordancia es cosa del pasado.

"Van a rodar cabezas y no precisamente la mía" Pío, pio, yo no he sío.

"Yo no estoy dispuesta a someterme a un interrogatorio cada vez que me pongo enfrente de un periodista, qué quieres que te diga" Esto lo ha aprendido de Pepe Bono, otro demócrata integral.

Llevo muchos días planteándome como expresar lo más acertadamente posible lo que pienso sobre esta inútil y despues de mucho reflexionar he llegado a la conclusión de que sólo hay una forma de que semejante lumbrera no malinterprete lo que quiero decirle, y es situándome en su mismo plano dialéctico. Así que allá voy: VETE A LA MIERDAAAA, PEAZO INÚTIIIIL!!!!!!

Ya sé que no va a servir de nada, pero ¿y lo a gusto me he quedao?
_

Visita sorpresa

El dissabte es va aixecar tant radiant com pot ser un matí fred i solejat. Jo en canvi em vaig aixecar amb calfreds i marejat com si hagués begut. Es veu que dijous al partit algú em va contagiar la grip. Probablement mentre celebràvem la victòria a las dutxes, je, je,...

Així que vaig estar tot el dia al sofà mig dormint mig patint la programació televisiva. Si ja és fotut estar malalt encara és més fotut provar de distreure't una mica amb la tele. 30 canals emitint las 24 hores(un total de 720 hores de programació) i la única cosa passable va ser el futbol i un parell de documentals(4 hores en total).

O sigui que tanta TDT i tanta oferta televisiva i al final resulta que només es podia salvar el 0,6% de la programació. La resta era penós: telefilms xungos, pel.lículetas més que vistes, culebrons infumables, series dels 80' i programes del fetge que tractaven temes tant apassionants com la vida de Sheila Durcal.

Sort que el diumenge ja vaig ser capaç de sortir al carrer a prendre una mica el sol per que un altre dia de televisió de cap de setmana hagués estat mortal. Avui ja estic una mica millor, tot i que a la feina sembla que vulguin provocar-me una recaiguda per que en lloc de calefacció ens han posat l'aire condicionat a tota castanya.

Uf, ja torno a tenir el cap com un balò de platja.
_

Manual para torturadores

¿Eres de los que no te detienes ante nada para conseguir una buena confesión?
¿Quieres aprender a hundir psicológimente a un prisionero?
¿Te gusta torturar pero no sabes como hacerlo sin dejar marcas?

Con el nuevo "Manual para Torturadores del Ejército USA" podrás obtener las mejores confesiones sin necesidad de recurrir a interminables sesiones de violencia física. ¡Di adiós a los bates de beisbol y a los alicates! ¡Olvídate de las toallas mojadas rellenas de naranjas! ¡Ya nunca más tendrás que toquetear los genitales de ningún prisionero maloliente para conectárselos a los bornes de una batería!

Con nuestros métodos de "ablandamiento" psicológico hasta el prisionero más duro se convertirá en un pelele en vuestras manos. ¿Se imagina mejor tortura que ser incomunicado sensorialmente? ¿O que le impidan dormir a base de decibelios y decibelios del rock más duro? ¡Descubra como humillar a un detenido simplemente racionándole el papel higiénico!

Nuestro "Manual para Torturadores del Ejército USA" le asegura unos excelentes resultados y una absoluta impunidad incluso a nivel internacional. Y tan sólo por 79$ + gastos de envío ¡Vamos! ¿A qué espera para hacerse con él? ¡LLame ya al 06 - 906 666 666 666!. Si lo hace ahora mismo, junto con su pedido, recibirá un kit de aislamiento sensorial, un CD recopilatorio del mejor black metal y un set de rollos de papel higiénico "The Elephant" de tres texturas: duro, blando y natanueces. Para que pueda comenzar a practicar desde el primer día. (Esta oferta es válida hasta fin de existencias)

Algunos testimonios de nuestros clientes

John McArrón, mercenario(Wyoming): "Yo antes volvía a casa despues de un duro día de tortura con unas agujetas del copón, pero desde que aplico los métodos del Manual me he olvidado de aquellos molestos dolores. Soy un hombre nuevo."

Patty Corta, esposa de marine(Pennsylvania): "Mi marido siempre me traía el uniforme perdidito de sangre, pero desde que en su campo implantaron el Manual me trae la ropa como una patena y no tengo que estar horas y horas frotando los puños con KH7. Directo a la lavadora y listo. ¡Ahora tengo mucho más tiempo para jugar con mis hijos!"

Mike Patton, general (Virginia): "Muchos colegas del Alto Mando se reían de mí cuando me vieron emplear por primera vez los procedimientos del Manual en el campo que dirijo. Ahora soy yo el que se ríe de ellos viendo como mis resultados a la hora de obtener confesiones son mucho mejores que los suyos y sin necesidad de tener que afrontar ridículas acusaciones por tortura de estúpidas asociaciones pro-derechos humanos."

¡Ya lo ve! Todos ellos ya han podido comprobar los beneficios del "Manual para Torturadores del Ejército USA". ¿A qué espera para hacerse con él? Llame ya y disfrute del método de tortura más moderno del mercado. Diga adios a la desagradable violencia física y entre en el apasionante mundo de la violencia psicológica. No se arrepentirá.

Este Manual es solo para profesionales. No intente aplicar sus métodos con familiares o amigos.

Con la garantía de Bush&Co
-

Logotomía (V)

El rey latino

Despues de constatar que el Jefe del Estado se maneja en las cumbres internacionales como un Melendi cualquiera, despues de darme cuenta de que este señor es el único monarca de toda Latinoamérica, y despues de conocer la sentencia contra los dibujantes de "El Jueves" por la famosa portada, el capitán Acab, totalmente fuera de sus cabales, le envía este arpón a Su Graciosa Majestad. Hasta para desahogarse.The One and Only Latin King.
_

1 año y 200 arponazos

El pasado 20 de octubre este blog cumplió un año de existencia, aunque como soy tan despistado se me pasó por alto. Pero hoy me he dado cuenta de que acababa de publicar la entrada número 200 y he decidido hacer una reflexión al respecto.

Los que me conocen saben que no soy muy dado a las celebraciones, especialmente las propias y las "muy señaladas". Soy de los que creen que todos los días son únicos e irrepetibles y que lo importante es el camino y no el destino.

Tampoco pretendo hacer un ejercicio de autocomplaciencia. No es mi estilo. Simplemente quiero mostrar mi gratitud y cariño a todos los que pasáis por aquí. Probablemente hubiese abandonado el barco hace tiempo de no ser por vuestros comentarios o por vuestra presencia silenciosa que simplemente intuyo.

Finalmente quiero felicitar a todos aquellos que mantenéis un blog, porque ya sé que no es fácil mantener el rumbo. Hacen faltan muchas horas de trabajo y grandes dosis de ingenio para mantener un nivel digno y no aburrir al personal. Y en este año de blogosgera debo reconocer que he encontrado mucha gente que me ha sorprendido por su particular visión del mundo y su original manera de explicar las cosas. A todos ellos, simplemente gracias.

Sigamos navegando, porque mientras lo hagamos eso significa que estamos vivos.
_

Tengo una carta para tí

¿Quién dijo que ya nadie escribe cartas? Este texto demuestra que la chavalería se resiste a que desaparezca el género epistolar y para ello no dudan en regalarnos perlas como està.Pasatiempo
Intenta encontrar todas las patadas al idioma que contiene el anterior escrito. Necesitarás un poco de paciencia y tendrás que ser capaz de controlar las carcajadas. Yo he llegado a contar X.
_

D10S

Llevaba esperándolo más de tres años y, cuando ya lo daba por perdido, finalmente, el pasado 30 de octubre lo recibí: mi flamante carnet de miembro de la Iglesia Maradoniana.

¿Suena friki? Seguramente. Pero puesto a ser rarito es mejor ésto que ir por la vida de otaku o de trekkie.

Somos ya más de 20.000 devotos del Diego. Entre ellos gente como Ronaldinho, Kusturica o Manu Chao, quien ya hace años dedicó al D10S una emocionante canción: Santa Maradona

Noche de difuntos

Un juicio como el del 11-M necesitaba un juez riguroso y un pelín autoritario que pusiese orden en el gallinero. Ese hombre ha sido el juez Javier Gómez Bermúdez, que ha dirigido con mano de hierro un proceso que el PP, "El Mundo" y la "COPE" pretendían poner en entredicho.

A pesar de sufrir una enorme presión mediática el juez ha demostrado una absoluta profesionalidad y una total independencia política. Quizás su única concesión a esta gentuza haya sido redactar una sentencia excesivamente orientada a rebatir los ataques mediáticos al proceso. Por lo demás, su actuación ha sido intachable.

Desde aquí quiero mostrar mi profundo agradecimiento a la labor de un profesional que a pesar de haber estado sometido a todo tipo de presiones ha demostrado que en este país todavía es posible administrar Justicia. Es el mejor homenaje que se les podía hacer a las víctimas del atentado de Atocha en esta Noche de Difuntos. Gracias, juez Bermúdez.
_

El procés (tercera part)

28 d'octubre: Al panell del meu cotxe s'encén una llumeta que m'indica alguna mena de problema al sistema de frenat. Deu ser que no em van configurar bé la centraleta electrónica. Espero

30 d'octubre: Deixo el cotxe al taller perque ho revisin i marxo caminant a la feina. A mitj matí truco al taller per veure si ja ho tenen solucionat. ¡Sorpresa, no és la centraleta electrónica! És el contactor del pedal de frenada que s'ha de canviar. 50€+. MECAGÜENELPUTOMEGANEDELOSCOJONEEEESEESSSSS!!!!!!!!

Gravedad

No me trago que Newton (se me fue la olla y en un principio escribí Darwin) descubriese la ley de la gravitación universal al ver caer al suelo una simple manzana madura. No. Es mucho más probable que lo hiciese preocupado por algún problema de disfunción eréctil. Y debía ser un problema serio porque familiarmente se refería a ello como "la gravedad".

Supongo que prefirió explicar todo esa historia de la manzana porque debía ser muy embarazoso intentar presentar ante la comunidad científica internacional un descubrimiento de tal magnitud mientras que tus colegas se están descojonando a costa de tu impotencia. Y tampoco debía hacerle mucha gracia ser recordado en los libros de ciencias como Isaac Newton, el pichafloja.
_

Ruptura infraestructural (Logotomía IV)

(Basat en fets reals)

L'X i la Y es van conèixer a la facultat. L'X feia temps que s'havia fixat en ella però, per degut a la seva timidesa, mai s'havia atrevit a apropar-se a ella ni tant sols dir-li res. Per això el dia que la Y li va demanar uns apunts d'estadística l'X va donar las gràcies a la passa de grip que havia deixat fora de joc a la meitat de la classe.

Aquells apunts van ser l'inici d'un seguit xerrades als passadissos, que després van continuar a la cafeteria i finalment es van concretar en una primera cita. Al cap d'uns mesos es van plantejar anar a viure junts i van començar a buscar un pis de lloguer, preferiblement al barri de la Y.

Després de passar per totes las immobiliàries de la zona, i comprovar que els preus estaven fora del seu abast, van buscar a altres zones de la ciutat. Res. A tota l'àrea metropolitana els lloguers si fa no fa eran similars . Així que al final, van haver de marxar a una població a 40km de la capital on van trobar un pis vell de 60m2 a un preu raonable.

Al principi la convivència no va ser gens fàcil. Ni la Y, ni l'X havien estat mai més d'un cap de setmana fora de la casa dels pares, i la intendència de la llar va esdevenir una font de problemes. Després de moltes discussions al final van arribar a un acord. La cuina i el mercat serian cosa de l'X i la roba i el bany serian cosa de la Y. Per la resta de feines farien torns.

Superada aquesta fase de mútua adaptació tots dos van començar a gaudir de la vida en parella. Però, com acostuma a passar sempre, si alguna cosa pot anar malament, anirà malament. Al començament ni tant sols van ser capaços de veure l'abast del problema i en conseqüència cap dels dos va preveure las conseqüències . La situació es repetia cada cop més freqüentment i van començar a aparèixer els dubtes.

Dia a dia se'ls hi feia més complicat suportar l'ansietat de no saber que passaria al dia següent. La situació es va fer insuportable per moments i va arribar el dia que tots dos es van adonar que no podien continuar així. Es trobaven en una situació insostenible i es van adonar que ja no els hi compensava el fet de viure junts.

La separació no va resultar gens fàcil. La Y no parava de repetir que ella no es mereixia tot el que estava passant. L'X es limitava a dir que hi han coses que per molt que ens hi esforcem no podem fer res per impedir que succeeixin. El que tots dos tenien ben clar es que no hi havia una altra solució. Després de sentir el darrer comunicat de la ministra es van adonar de que si no volien perdre els seus treball per manca de puntualitat no els hi quedava més remei que tornar a viure a la ciutat cadascú a casa dels seus pares.

No hi ha neu (III)

Nota: En arribar al refu després del descens del Canigó vaig trobar al terra aquest cromo dels Pokemons.Resulta molt curiós el nom del pokemon i el seu poder i haver-ho trobat precisament després del que haviem passat. Senyor, és això un senyal de la teva omnipresencia? Significa això que he estat escollit com a representant teu a la Terra o només vol dir que soc un gilipollas que recull las merdas del terre? Enviam un sms o si de cas fes-me una perduda, no puc viure amb aquest neguit.

La nit dels ossos o la nit dels óssos

La nit va ser freda i dura. L'Emili i jo semblava que fessim una competició per veure qui es girava més a dintre del sac de dormir. No hi havia manera d'aguantar més de mitja hora en la mateixa postura sense despertar-te amb dolors terribles a la esquena, las espatlles, els genolls o els ronyons. De fet, em vaig aixecar amb un mal d'ossos que em va durar fins dilluns.

D'altres van passar mala nit per culpa dels nostres constants moviments que feien grinyolar las lliteres. I tots diuen que van patir els sorolls d'un parells d'óssos grizzlies que es van colar al dormitori. A mi em van acusar de ser un d'ells, però com diu el Marcelo: Yo no escuché nada, a mí me agarró durmiendo.Ens vam fotre un altre esmorçar de nassos, vam recollir trastos i vam agafar camí perque el grup dels que es dutxaven ens esperàven per anar a escalar. Com no podia ser d'altra manera en una bifurcació vam agafar la pista equivocada, i com era d'esperar la pista era molt pitjor que l'altre. Això ens va enrraderir una horeta.

Potser per culpa de la pista un protector del pas de roda del cotxe del Gregor va començar a rascar amb la roda, la qual cosa els va obligar a parar i fer una reparació estil McGuiver tirant de cinta aïllant. Aquí vam perdre un quart d'hora.

El venedor de motos(avui, alias el Fiti) va voler recuperar a l'autovia el que haviem perdut a la pista i quan estava en plé adavantament es va adonar de que ens pasavem de sortida. Fent una maniobra digne del mateix Raikkonen, va pendre la sortida, obligant a frenar al cotxe que estava adavantant i, de rectuc, despistant una altra vegada al Jac. Tot i això es veu que el Jac no va captar la indirecta perque al quart d'hora ja ens havia tornat a enganxar.Total que entre unes coses i unes altres ens vam plantar a Opoul al migdia. I ni rastre de l'Alex i companyia. Els vam trucar i vam quedar amb ells directament a la zona d'escalada que es trovaba al costat del Castell Perillós. Un nom, per cert, molt ben trobat per donar seguretat a gent que s'inicia al món de l'escalada esportiva.

La Marta va ser la primera en montar una via, mentre que el Fiti anava venent la moto als "novatos". En aquest moment van arribar els dutxats a temps per sentir las explicacions de com posar-se l'arnés i de que a partir d'aquell moment la seva vida depenia d'un mecanisme amb nom de joguina infantil del segle passat: gri-gri.El primer valent va ser el Dani, que va aconseguir completar la via gràcies a l'ajuda d'un angel de la guarda que se li va apareixer per indicar-li per on havia de tirar. En canvi el Dimitri ho va aconseguir tot i que tenia tot un cor no gaire celestial empenyat en confondre'l amb indicacions absolutament contradictòries.

La resta vam anar pujant amb sorts diverses. N'hi ha que ho van assolir amb certa facilitat, n'hi ha que els hi va costar més, n'hi ha que van abandonar a mitja pujada i n'hi han que com la Glòria o l'Alex van preferir mirar-s'ho tranquilament mentre prenien el sol. Marçal, com que estava lesionat a un dit, directament va decidir anar caminant fins al castell.Quan els novatos ens vam cansar de fer el ridícul va arribar l'hora dels profesionals. Era el torn de la Marta, el Jac, i sobretot el Gregor i l'Emili. Sembla mentida que dos paios amb una constitució física tant diferent puguin practicar el mateix esport. L'un prim i fibrat. L'altre fort com un brau. Suposo que és questió d'hores de vol.

S'estava de conya bé allà al sol aprenent els secrets de l'escalada(Llàstima del bàrril de cervesa!) Tothom va apendre alguna cosa. Jo per exemple vaig apendre a fer un nus doble 8. I d'altres van apendre (amb tot el dolor del seus ditets) que una presa bidit és un forat on s'han de ficar només dos dits. No pas tres.

Cap allà las 5 vam agafar camí cap a BCN perque teniem por d'enganxar la caravana dels "domingueros". Clar que no contàvem com que tots els alonsistas i tots els ferraristes estarien veient la F1. Gràcies a tots ells vam arribar a casa sense trobar gaires retencions. Després d'una necesaria dutxa doble i de sopar alguna cosa ràpida em vaig desmaiar al llit i ja no puc recordar res més.
_

No hi ha neu? (II)

El venedor de motos (o la importància d'una bona pronunciació)A las 8h es va presentar al refugi l’Emili(alias el venedor de motos) i ens va despertar amb la seva energia característica. Cadascú es va anant aixecant al seu ritme i com que no teniem aigua corrent vam haver de fer el rentat del gat: ens vam treure las lleganyes i ens van passar la mà pel cabell.

A falta de WC les aïgues menors cadascú las feia allà on pensava que no el veien. Les aïgues majors amb el fred que fotia ja van ser una cosa més complicada i algú las va haver d'ajornar per quan arribés a casa. Per compensar aquestas mancances vam esmorçar de conya a base de fruita, cacaolat calent, torrades amb mermelada i fins i tot embutit i formatge. A falta d’higiene, tiberi.

Cap allà las 10h van arribar l’Alex(el més veterà del grup), l’Eva, la Glòria i el Dimitri (el més jovenet). Encara faltava per arribar l'últim cotxe i començava a fer-se tard. Així que a las 11:30h vam decidir començar a pujar i que els altres ja ens agafarien. Quan vam arribar al llac que ens havia de proporcionar aigua el vam trobar totalment congelat. La capa de gel era tant gruixuda que fins i tot aguantava el pes del Dimitri. Es veu que la nit havia estat freda de collons.Quan vam pujar al Joffre(2.362m.) vam fer la primera reunió per picar alguna cosa (¡Mosquis, kiwis confitats!). Allà ens van enganxar l’Itzel, la Marta, el Gregor i l’Alicia. El seu retard era degut a que en lloc de tirar per l'autopista fins a Perpignan havien agafat la carretera per Puigcerdà. Per-pignan, Puig-cerdà, no és el mateix Emili). Tot i aixì no van atansar-se, ni de lluny, a las 7:30h que vam trigar nosaltres. No em vull imaginar quantes hores haguesim trigat d'haver tirat per Puigcerdà.Ara que ja hi erem tots vam atacar la pujada al Canigó disfrutant d’un panorama fabulós. El camí no era gaire exigent. Només calia no trepitjar el gel per no relliscar. Així que vam fer la pujada practicament d'una tirada. Al cim(2.784m.) ens vam trobar amb una tramontanada fortísima que feia molt incomode estar-s'hi, així que ens vam fer las fotos de rigor i vam començar a baixar per la xemeneia. Els que patim de vertígen vam repasar tot l’arbre genealógic del venedor de motos mentre provavem de no caure i arrosegar a la resta del grup en la nostre caiguda. La muntanya no regala res, però el factor E (E de "el venedor de motos) sempre li afegeix un plus de dificultat...Una vegada superat el tràngol vam pasar per la impresionant bretxa Durier. A partir d'aqui vam carenejar tranquilament fins que ens vam aturar a fer un picnic a base de fruita, entrepans, fruits secs i xocolata(llàstima de vi!). Els descens per la cresta del Barbet semblava que seria un passeig i va resultar un auténtic infern. La ventada era tant forta que semblava que el pobre Dimo sortiria volant d’un moment a un altre. No sabia si portar-lo agafat de la mà, posar-li pedres a las butxaques o directament lligar-ho amb dos fils i fer-lo volar com si fos un estel.

Va arribar un moment que tot i portar guants vaig perdre la sensibilitat a las mans i com que tenia por de deixar anar al Dimo vaig haver de demanar-li a Marçal que em donés un relleu. A més m'havia fet caldo el genoll. Mentre baixavem ens vam adonar que allò que el guarda de Mirailles li havia dit realment al venedor de motos no era: Aquest cap se setmana no hi ha neu. El que li havia dit realment era: Aquest cap de setmana no hi aneu. NO HI ANEU, no pas NO HI HA NEU. Que n'és d'important una bona pronunciació!De camí al refu ens vam aprovisionar de llenya per passar la nit, que prometia ser més freda que l'anterior. Tant que l'Alex i companyia van decidir marxar abans de que es fes fosc i buscar-se un hotel on dutxar-se i dormir calentets. I just quan acavàbem de fer foc es va obrir la porta i van apareixer 6 francesos que ràpidament van pendre posicions a las lliteres. La nostra reacció va ser rapidíssima i mentre que uns movien fitxa ocupant lliteres la resta va pendre posicions a la cuina preparant el sopar. Marcant territori.

El més enrotllat dels francesos ens va oferir vi i nosaltres van correspondre donant-li a tastar del nostre. Així gràcies a l'alcohol i a la guitarra de la Itzel es va anar escalfant l'ambient fins que va arribar el moment álgid de la nit en que el gabatxo enrollat va cantar amb nosaltres Jesucristo García de Extremoduro a crit pelat. Amb tant d'ambient vam acabar amb las existéncies de vi i si haguessim portat un barril de 10l. de cervesa penso que també hauria caigut(la propera vegada). Al final, el cansament i l'alcohol van fer efecte i només va aguanta el Marçal, que es va quedar tocant al costat de la llar de foc. Així la resta ens vam poder anar a dormir sentint els acords llunyans de la guitarra.
_

Buscando una perla encontré un diamante

Ahora mismo comprar música me resulta tan caro como lo era en mi adolescencia. No se si es el precio de la música en sí, o el coste de la vida en general, pero actualmente no puedo permitirme comprar discos tan alegramente como hace 15 años. Por eso, antes de comprarme un disco, me lo bajo del Internet, me lo escucho varias veces, y si vale la pena, me gasto muy a gusto los veintitantos euros que cuesta un cedé.

Hace poco me bajé el último de P.J. Harvey, (aunque estuve tentado de comprármelo directamente porque me encantan todos sus discos), y resultó ser el típica obra de "madurez" aburrida y monótona que muchos artistas perpetran en periodos de autismo creativo. Puede que te hayas hecho mayor Polly Jean, pero yo esta moto no te la compro.

Curiosamente el fichero comprimido que me bajé contenía una carpeta con el nombre My Diet Pill. Dentro de la carpeta venían varias canciones y un fichero de texto en el que explicaba que My Diet Pill son un grupo francés de Nice que gracias a esta forma de autopromoción han dado ya más de 300 conciertos por toda Europa. Suenan a una revisión de R.E.M., Pixies, Ramones, y otros grupos de los 80'. La verdad es que están muy pero que muy bien. Ya estoy deseando que se dejen caer por aquí para verlos en directo.

No hi ha neu?

Las sis errades o l'assasí del fregall

La setmana va estar plena de dubtes. La climatologia no era gaire bona i el refugi de Cortalets estava tancat. Això ens deixava 3 alternatives: dormir al refugi obert (si no estava ocupat), dormir al refugi de Marialles (pagant) o dormir en tenda de campanya. Després de molts estira i arronsa i de moltes baixes d'última hora, "un puñado de valientes"(valientes gilipollas) vam decidir anar a l'aventura i uns altres amb més seny(i més nets i pulits) van decidir-se per la dutxa i el llit calentet. A més per complicar l'ecuació uns sortiriem divendres a la tarda i la resta la matinada de disabte (errada nº 1)

El divendres després de dinar el Jac, el Marçal, la Nùria, el Dani i el mendalerenda sortiem de ZF cap a l’area de servei de Montseny, on haviem quedat amb el Marcelo. Com que anavem sobrats de temps vam aprofitar per donar la volta a Collserola per evitar la congestió de la Ronda Litoral (errada nº 2). D'allà vam tirar cap a Girona per comprar jalar al Mercadona i equipament al Decathlon(errada nº 3). Quan de temps cal per que et venguin una navalla normal i corrent? Com no podia ser d’una altra forma a la sortida de Girona vam trobar retenció,...Ens ho vam pendre amb paciència i vam aprofitar per fer fotografiar a “Los pájaros”.Ja es feia de nit quan tornavem a l’autopista i com que anavem cada vegada més sobrats de temps vam parar a comprar tabac a una benzinera (errada nº4), però el Jac i la Núria, com que anaven al primer cotxe, no es van adonar i van continuar camí. A la benzinera, amb això de la puta llei antifumadors no hi havia tabac i vam haver d’anar a buscar una area de servei amb estanc.

Una vegada a l'area de servei, i com que cada cop anavem millor de temps, vam decidir fer unes birres(errada nº5) i vam quedar amb el Jac que ens trobariem a l’area de service Village Catalan. Quan vàrem arribar allà només hi vam trobar una benzinera i un munt de camions. Ni rastre d’un area de servei. Així que vam pensar que probablement estiguesin a la següent area i vam decidir anar tirant(errada nº 6). Doncs es veu que la punyetera area de servei es troba a l’altre banda de l’autopista i s’ha d’accedir en cotxe per un pont. Torna a trucar i torna a buscar un altre punt de reunió. Finalment després d'una hora de vodevil automovilístic digne de l'escuderia Mclaren vam poder continuar camí tots tres cotxes junts.

Vam pasar Perpignan, Prades, Taurinya i finalment vam pendre la pista forestal que arriba al refugi de Cortalets. La temperatura era de 7ºC. La pista estava plena de rétols on es podia llegir: Interdit circuler a la nuit. I com no podia ser d’altre manera vàrem passar de tot davant de la mirada entre divertida i al.lucinada d'uns campistes que si que feien cas de les indicacions. Després de 20km de mastegar pols i de batre el record mondial d'allargar un viatge inutilment, per fí varem arribar. La temperatura era de 3ºC. Per sort el refugi lliure estava buit i disposava de llar de foc, gas i aigua corrent. Llàstima que las canonades devien estar congelades i vam haver de tirar de l’aigua que portavem. A més no vam poder avisar als altres perque portesin més aigua perque els móbils que tenien bateria no tenien cobertura i els que tenien bateria no tenien cobertura. Tanta merda de tribandes, ese-eme-eses, eme-eme-eses, i "pollas en vinagre" i al final resulta que quan ho necesites de veritat el móbil només serveix per fer bonic.Equipats amb llanternes frontals, rotllo "The Blair Witch Project", vam sortir a buscar llenya, tarea gens fàcil en un bosc a plena nit i amb aquell fred. Tant concentrats estavem mirant el terra que em vaig donar el susto de la meva vida quan vaig topar de front amb unes creus de fusta que van resultar ser un estenedors de roba. Molt graciós el paio al que s'el va acudir la idea. M'agradaria trobar-me'l per donar-li las gràcies en morse amb copets dels seus ulls contra els meus punys.

Com que no trobàvem res més que pinyes i branquetes el Marçal i jo vam tirar dels nostres coneixements innats d'arts marcials baturres i vam trencar a cops de peu las branques d'uns troncs que algú havia tallat. Al final vam aconseguir una bona provisió de llenya per tota la nit. A las tantes, ben escalfadets, ben fumats i ben dinats vam anar a dormir, que ja tocava.En plena nit, el Jac(suposo que afectat per la meva broma de l'assasí del fregall que matava amb sàdica lentitut a las seves víctimes fregant-les amb Scotch-Brite) ens va despertar a tots perque deia que havia sentit algú al pis de baix. I com expliquen a las pelis de terror que s’ha de fer en aquests casos, es va vestir i va baixar a investigar. Quina desil.lusió, ni rastre de l'assasí del fregall! La resta de la nit, potser afectat pel que havia sentit el Jac, jo vaig patir malsons en els que ens entraven primer uns nens gitanos que muntaven gresca i després una colla de paletes empenyats en col.locar pladur a las parets del refugi(?). No sé que m'agobiava més al somni, si tenir intrusos o ficar-me en obres. Juro que no tono a sopar tortellinis precuinats en ma puta vida.
_

El procés (tercera part)

Dia 18 d'octubre: Em truquen del taller...Ay,ay,ay! Resulta que no és cosa del motor del maleter sino d'una centraleta eléctrónica i que em costarà el doble. (...) Oiga? Sigue ahí? Si, si, és que estic provant de no empasar-me la llengua. M'aseguràn que de totes maneres demà tinc el cotxe? Es que marxo de cap de setmana...Si tenim els recanvis al magatzem no hi ha problema.(...)

Dia 19 d'octubre: Truco al taller per veure si tot va bé. Ara els hi falta l'altre clau electrònica perque s'han de codificar totes las claus del cotxe a la vegada i no se que rotllos més...Surt corrent de la feina, torna a casa, agafa la clau i porta-la al taller, torna corrent a la feina amb la promesa de que a última hora del matí tindré el cotxe. A la una torna cap al taller i si, Si, SI, SIII,...tenen el cotxe preparat. Només em cal pagar 500 eurazos i ja m'el puc emportar!!! Estic ben escurat però inexplicablement estic ben content._

El circo de la F1

Lástima que no haya encontrado una foto en la que apareciese Ron Denis junto a los dos lumbreras.
_

Allons au Canigou

Aquesta webcam s'actualitza puntualment cada 59 minuts i pico. I per que cada 59 minuts i no cada hora? Ni idea, coses de la técnica.

Jo la enllaço per tenir una idea del temps que ens espera aquest dissabte quan provem de pujar al cim més emblemàtic de Catalunya. La previsió és de fred, encara que sembla que no plourà. A veure que ens trobem!!!

Chillida Codis

"Hay más o menos inestabilidad, lo que no hay es estabilidad.
¿No será lo único estable la persistencia de la inestabilidad?"

Ayer por la mañana me acerqué al Tecla Sala para ver la exposición Chillida Codis. Son una treintena de grabados , algunos de los cuales ya había podido contemplar en la exposición que la Fundació Miró dedicó hace años al genial artista vasco.

Aquella vez sentí una inexplicable atracción física por la solidez de unas esculturas de hierro y piedra que reflejaban la lucha entre la materia y el vacío. Deseaba tocarlas tanto que envidié a un ciego al que permitían hacerlo mientras su acompañante le explicaba cada una de las obras.

Esta vez en cambio me encontré con la traslación de ese juego entre materia y vacío a un espacio bidimensional. Bueno no tan bidimensional, porque Chillida jugaba con las texturas y los relieves del papel para potenciar aún más la distancia entre el blanco y el negro.

Aunque lo que de verdad me impactó de la exposición no eran las obras en sí, sino un librito escrito por el artista que se podía consultar a la entrada y que se titula "Escritos". En él se mezclan reflexiones sobre el ser humano y el proceso creativo, con dibujos, anotaciones e incluso poemas en homenaje a otros autores. Leyéndolo se puede llegar a vislumbrar los mecanismos que llevan al hominido a CREAR en su afán de entender el mundo, de entenderse a sí mismo.

Otro libro más en mi lista
_

El procés (segona part)

Aquesta entrada és la continuació de El procés (primera part)

Dia 20 de setembre: La meva seguradora em diu que el cotxe arribarà el dia 24 de setembre. Com que el 24 és la Merdé i el 25 és festa local a Hospi el cotxe no arribarà fins al 26. Em sembla que aquesta setmana no tindré cotxe encara.

Dia 26 de setembre: Em truquem per dirme que per un problema a las carreteras a Italia (ein???) la grua no arribarà fins al 27 a la tarda. O sigui que a la pràctica arriba al taller el 28, que com que és divendres....

Dia 28 de setembre: El taller oficial Renault diu que sense una ordre de reparació signada ells no poden fer res. O sigui que fins al dilluns no toquen el cotxe. Ens plantem a l'octubre.

Dia 1 d'octubre: Com que al taller tenen molta feina diuen que fins dimecres com a mínim no es posaràn amb el meu cotxe, que ja em trucaràn per donar-me el presupost. Fuuuhhhh!!!!

Dia 4 d'octubre: Ja que no em truquen els hi truco jo. Tenen molta feina, bla, bla, bla,...Demà provaràn de donar-hi una ollada i pasar-me el presupost.

Dia 5 d'octubre: 600 euros per substituir el carter i posar l'oli. No vull discutir, vull el meu cotxe. De totes maneres fins d'aqui uns dies no poden fer res, es veu que tots els renaults del barri estàn al taller. Grrrrrr!!!!

Dia 10 d'octubre: Si, si, el meu cotxe està a la cua, però fins a la setmana que ve...Buahhh!!!! Jo només vull el meu cotxeeee!!!!!

Dia 15 d'octubre: Es veu que per fí s'han dignat a fer la punyetera reparació, però es veu que el cotxe està pendent de que el conectin a no se quin collons d'ordinador per verificar que el motor no va patir cap dany per la pèrdua d'oli. Aguanta nen, que no vindrà d'un dia...

Dia 16 d'octubre: No podia ser d'altra manera. Ja tinc el cotxe llest però...Però hauré de canviar el "taco-motor" dret(?). M'han dit que prepari un 600 euros més...Arrggggg!!!!! Quan vaig a recollir el cotxe provo d'obrir el maleter i no hi ha manera. Ha petat el petit motor eléctric d'apertura. Total que el cotxe continua al taller i en teoria el divendres podre recollir-ho si no li surt alguna altra cosa. MECAGÚEN EN TOAS LAS PRIMAVERAS!!!!!
_

Fem una bona foguera

Demà 12 d'octubre és commemora el dia de la Hispanidad coincidint amb l'aniversari de l'arribada (que no descobriment) de Colon al continent americà. I amb aquesta excusa demà els tanqs ocuparàn el lloc dels cotxes, els avions de combat sobrevolaràn els carrers i el Carlanga i la de la peineta (potser acompanyats de "nuestro hijo Felipe" i senyora) presidiràn els actes plens de "orgullo y satisfacción".

Amb la mateixa excusa els seguidors de Francisco Franco (Rajoy inclós) estàn empenyats en convertir-ho en el dia de la Patria espanyola i han convocat manifestacions en defensa de la unitat d'España i en defensa de la Bandera. I aprofitant que el Pisuerga pasa per Valladolid alguns estan convidant als asistents a cremar fotos de Carod Rovira en resposta a la crema de fotos del Carlanga per part de col.lectius antimonàrquics catalans.

I sabeu que? Estic d'acord amb tots ells. Jo cremaria tot el que tingués a mà que fes pinta de ranci: fotos dels Gorrons, fotos dels polítics, toros d'Osborne, burros catalàns, banderas españolas amb o sense pollastre, senyeres amb o sensa estel, ikurriñas i ja posats las desfilades militars.

Així potser fem net i, una vegada desapareguts els símbols, podem parlar dels veritables problemes dels ciutadans sense que ningú ens vulgui enredar amb conceptes tant buits de significat a l'Europa del segle XXI com patria o bandera.

Fa anys El Ultimo de la Fila cantava molt encertadament: "Mi patria en mis zapatos, mis manos son mi ejército". I jo algú va afegir: "A casa meva la única bandera que oneja és la roba estesa"

_

Palau de la Música Garrulona

Al ver el otro día en mi barrio un cartel que anunciaba las actuaciones de Maria José Santiago (peaso de artista?)y Kiko y Shara(el del medio de Los Caños y su novia) en el Palau de la Música Catalana me vino a la memoria un concierto que ví allí hace muchooos años.

En aquella época estaba de moda la música new age, una etiqueta que lo mismo servía para englobar música contemporánea que música tradicional irlandesa(algo parecido a lo que sucede ahora con el chill out). La mayor parte de los músicos new age eran una nulidad, pero hubo algunos compositores como Michael Nyman, Phillip Glass o Wim Mertens, cuya obra tanscendió la categoría de moda.

Así que cuando se anunció que Wim Mertens actuaría en el Palau decidí ir a verlo junto con mi hermano y un colega. Las entradas se vendieron tan rápidamente que tuvimos que conformarnos con lo que quedaba: unos asientos en el gallinero desde los que no se podía ver el escenario. Aún así fue uno de los mejores conciertos de mi vida. Todavía cuando lo recuerdo se me ponen los pelos de punta.

Supongo que por eso al ver que ultimamente en el Palau actúan con total impunidad las "estrellas" de Radio Tele Taxi se me llevan los demonios. Ya sé que hay quien podría argumentar que es un escenario público y que todo el mundo tiene derecho a actuar állí o a acudir como espectador. Mi respuesta contundente es: NO. El Palau fue erigido para honrar la Música como expresión de cultura, no para promocionar a esos subproductos musicales de gasolinera.

Sí, ya sé que es una postura absolutamente sectaria pero es que ya estoy harto de la cultura del "todo vale" y de "hay que respetar los gustos de cada cual". No señor, hay una cosa que se llama criterio y sirve para diferenciar lo bueno de lo malo. Lamentablemente el criterio no es innato, se ha de cultivar. Y francamente el criterio de Justo Molinero no le debería permitir programar conciertos en el Palau. Hay otros muchos escenarios en Barcelona mucho más adecuados para ese tipo de "artistas".

Evidentemente que semejantes "artistas" actúen en el Palau tiene una explicación más que evidente. La misma explicación por la que el ex-president Pujol, en un mitin en Nou Barris, afirmó que cuando iba en su coche escuchaba a Los Chunguitos: los votantes que maneja Justo Molinero. Votos son amores y no buenas razones.

Así que habrá que irse preparando, porque de aquí a poco años, cuando el dueño de Radio Gladys Palmera maneje tantos votos como los que maneja ahora Justo, acabaremos viendo en un edificio Patrimonio de la Humanidad un ciclo de conciertos de reggaeton o de la sub-música latina que esté de moda en ese momento.

Mientras llega ese momento yo me confortaré rememorando aquella noche en el Palau en la que no ví a Wim Mertens "Maximizing the audience"

_

Eliotiana

Porque el amor es ridículo
y ridículo el gastado y sucio tiempo
extendiéndose atrás y adelante (Eliot dixit)
y solo el alcohol viste
y el sexo desnuda
del ridículo acto de existir
del entreacto ridículo
de la inútil comedia humana
donde un espectador es también espectáculo ridículo
y es ridículo beber en la fuente
y es ridículo andar por la calzada
y es ridículo sentarse en un banco
y solo el acto de morir no es ridículo

Leopoldo María Panero del libro ¿Quién soy yo?

Wake-Up Jamaica

Hace más o menos un año John McEnroe, el del Ipod, (es una larga historia que ya explicaré) me recomendó que escuchase un programa de reagge que se llama Wake-Up Jamaica y que emite Radio Evolució (90.1 FM Baix Llobregat y Barcelonés).

Le hice caso y ahora cada día, en vez de despertarme con los noticiarios del mal rollo, me levanto con la mejor selección de música jamaicana que uno pueda imaginar. Ahora aunque el día amanezca nublado el reagge me transporta al sol de Jamaica. Y no solo yo he sentido los efectos beneficiosos de este programa. Mucha más gente en todo el mundo los está notando:

"Yo antes por las mañanas escuchaba la Cope y salía de casa deseando que empezase otra guerra civil. Ahora que escucho Wake-Up Jamaica paso de los políticos y de los periodistas como de comer mierda" Lorenzo Penco, aparejador, La Almunia de Doña Godina

"Escuchar Wake-Up Jamaica mientras conduzco me relaja tanto que ya no tengo prisa por llegar a mi destino. Y gracias a que conduzco más tranquilo me ahorro una pasta en multas de tráfico" Will Collons, furgonetero, Tennesse

"Cuando comencé a escuchar Wake-Up Jamaica en el trabajo mi rendimiento mejoró tanto que mi jefe decidió aumentar mi porcentaje de beneficios" Lia Peta, masajista, Budapest

"Desde que se me bloqueó el dial de la radio que no escucho otra cosa", Freddy Castillo, ex-latin king, L'Hospitalet del Llobregat

¿Y tú a qué esperas? Sintoniza Wake-Up Jamaica en el 90.1 de la FM si vives en el Baix Llobregat o escúchalo en Internet en http://r-evolucio.org/


Dedicado a Natalia y a toda la gente de Ràdio Evolució que hacen posible el programa.
_

Salvem al Borbó

"A la Zarzuela no juguis amb foc"

Franz Ferdinand This fire


"O aceptáis Carlanga como material altamente inflamable o me llevo el Scattergories"
Se me ocurrían otras muchas frases, pero todas estaban plagadas de insultos.
(Continuará)
_

8 fucking notes

Ahir al Sputnik(C33) van fer un programa sobre l'originalitat a la música pop. La conclusió era que per molt que un músic provi de ser original és del tot imposible que ho aconsegueixi. Conscient o inconscientment, tots portem al cap un munt de referents que fan que molt probablement la nostra creació sigui una còpia, una versió, un "homenatje", un remix, o un loop d'alguna cosa que ja s'ha fet anteriorment. Per a ilustrar el que volien explicar van pasar aquest vídeo d'un tal Rob Paravonian que explica d'una manera molt divertida que tot és culpa de Pachelbel.

Rob Paravonian - Pachelbel Rant(subtitulat)
-

¡Están locos estos romanos!

Rachael Hatton (la mujer de la foto) entró en un Zara de Londres y compró un bolso feísimo con motivos hindúes. Poco despues lo devolvió muy indignada porque llevaba bordadas unas esváticas de color verde. Otras clientas hicieron lo mismo y la empresa se vió obligada a retirar todos los bolsos de sus establecimientos.

A ver si lo he entendido. Una gran multinacional se ve obligada a retirar un bolso fabricado en la India porque unas cuantas marujas ignorantes se sienten ofendidas por unos bordados. Pues no lo entiendo ¿Dónde está el problema, en el bolso o en sus cabezas? ¿Temen que las confundan con peligrosos neonazis? ¿No les basta con no comprar el bolso? ¿Es necesario poner el grito en el cielo y exigir su inmediata retirada de las tiendas?

La amenaza de cuatro histéricas con montar una campaña de boicot contra la empresa ha impedido a Inditex ejercer su derecho a dar una explicación. Esta recua de acémilas (y los borregos que las secundaban) seguramente ignoran que la esvástica tiene su origen en la India, y que ha sido usada desde hace miles de años por muchas culturas como símbolo de divinidad (mucho antes de que los nazis la incorporasen en su iconografía).

Vivimos en un mundo de papanatas convencidos de que si giran la vista hacia otro lado o si no escuchan según qué, ése algo no existe. Y si la realidad se empeña en llevarles la contraria no dudan en protestar airadamente con argumentaciones del tipo: "Las gentes con conciencia no podemos tolerar que...", "Es vergonzoso que la gente vea estas cosas...",...como si los demás no fuésemos suficientemente adultos para decidir por nosotros mismos.

Estos autodenominados "defensores de valores" pretenden imponer a los demás su visión infantiloide del mundo erigiéndose en sumos sacerdotes de la realidad. E incluso llegan a formar grupos de presión mediática para conseguirlo. Para ellos la libertad de elección individual no tiene sentido alguno: solo hay una realidad posible y es la suya. Probablemente porque son incapaces de ver más allá de sus prejuicios.
_

9 Camp 9

El guanyador del concurs per la remodelació del Camp Nou ha estat Norman Foster. Estava cantat. Quina millor manera de fer que la notícia tingui un abast internacional que encarregar el projecte a un arquitecte-vedette! Encara que el projecte sembli que l'hagin parit en dues hores. Cal fer una remodelació del Camp 9? Busquem motius d'inspiració: Barça, Catalunya, Gaudí,...Blaugrana, senyera, trencadís,...Apa, ja tenim projecte.

Encara que la inconfesable font d'inspiració d'en Foster sembla que ha estat la torre Agbar d'en Nouvel. Tot i que en Nouvel va tenir una clara inspiració fàlica i l'estadi d'en Foster sembla inspirar-se en la visió d'un esfinter irritat(¿el de Elena Ochoa?) hi ha una més que evident "coincidència" entre la pell de la torre i la del estadi.

Potser és per això que aquest matí m'ha vingut una visió en la que la "torre-polla" d'en Nouvel despegaba i sortia volant per acabar incrustant-se al "estadi-ojete" d'en Foster. El que no tinc clar és quina criatura resultarà de l'encreuament d'aquests dos edificis. Una recalificació de terrenys potser?
_